“Militants de l’antifranquisme: la Generació TOP” amb Isabel Alonso, Carles Vallejo, Domènec Martínez, Carlota Falgueras, Ignasi Doñate i Conxita Sánchez

Nascuda a Salamanca al 1953 va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València on va ser expedientada per lluitar contra la dictadura. Es va llicenciar en Història per la Universitat de Granada. Va participar en la lluita estudiantil antifranquista a la primera meitat dels 70 per la qual cosa va ser detinguda, empresonada i processada.  Posteriorment, va participar en las lluites feministes pel dret a decidir sobre el propi cos.

Professora d’Història a secundària va exercir la docència a diversos instituts de Barcelona i a l’exterior. Entre d’altres a Rosario (Argentina), Londres, Maglie (Itàlia) i París. Fruit d’aquesta activitat professional va participar en els moviments de renovació pedagògica, especialment amb la inclusió de les dones a la història ensenyada. Amb relació a aquest tema és autora i coautora de nombroses publicacions i ha rebut, juntament amb d’altres companyes, el premi Emilia Pardo Bazán del Ministerio de Educación i el premi 8 de març de l’Ajuntament de Barcelona -en dues ocasions-.

Ha format part de diversos grups de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va ser professora associada, centrats en la presència de dones i homes als mitjans de comunicació, coordinats per Amparo Moreno Sardà.

Des del 2016 fins l’any 2020 va ser la presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament-Catalunya. Actualment és membre de la Junta Directiva i coordinadora de la Comissió Pedagògica de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme (ACPEPF).

Nascut al barri del Poble Nou al 1950, fill d’una família amb fortes conviccions antifeixistes, fou enviat a l’escola italiana per evitar l’adoctrinament de l’escola franquista, el que va determinar el seu futur laboral a la SEAT i el seu posterior exili a Itàlia.

L’any 1968 ingressà a les Joventuts Comunistes i organitzà les comissions obreres de barri al Poble Nou. Posteriorment, entrà a treballar a la SEAT on demanaven traductors d’italià i va formar part de les CCOO com a responsable d’organització fins a la seva detenció al desembre de 1970. Fou retingut a la Jefatura Superior de Polícia de Via Laietana on fou interrogat i torturat durant vint dies. De la Comissària fou enviat directament a la presó Model de Barcelona on va estar sis mesos. Aquí va participar en una vaga de fam dels presos polítics.

El 1971 fou novament detingut després de participar en una campanya per la readmissió dels acomiadats de la SEAT i va sortir en llibertat provisional un mes després. Davant la petició fiscal de ‘més de 20 anys de presó’ per diverses causes de caràcter polític decideix exiliar-se a Itàlia. No tornarà a Barcelona fins a l’Amnistia de 1976, on es veurà obligat a fer el servei militar abans de reincorporar-se a la SEAT.

De nou a l’empresa serà escollit secretari del Comitè de la Zona Franca i secretari general de CCOO de la SEAT fins a la seva incorporació al Comitè Econòmic i Social Europeu l’any 1986. Treballarà a la SEAT fins a la jubilació i participarà en nombroses activitats sindicals i solidàries. 

Actualment és el president de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme (ACPEPF) i ha promogut una querella criminal contra els policies que el van torturar.

Nascut a Terrassa, fill de migrants d’Almeria. Va començar a treballar als 14 anys al tèxtil i va anar a l’escola industrial nocturna. Després va treballar al món editorial i a l’administració pública. Ha viscut a Terrassa, Madrid i també a Beijing (Xina) des de 1986 fins al 1989.

Va ingressar a la JCC/PSUC de Terrassa l’any 1966. En el combat per les llibertats i els drets socials ha tingut la sort de conèixer gent d’una generació extraordinària. Va ser detingut tres vegades, la primera l’any 1967, la segona el Primer de maig de 1969 i, la tercera el mes d’abril de 1976.

Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Sociòleg jubilat. Ha sigut membre del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de la seva Comissió de Seguiment del Contracte-Programa del Consell Social. També coordinador de l’Àrea de Medi Ambient de la DIBA, 2003/2007.

Actualment és membre de la Junta directiva de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme (ACPEPF), on hi col·labora des de fa més de 20 anys. Hi coordina les activitats de projecció a les xarxes socials i representa a l’entitat al  Encuentro Estatal de Entidades de Memoria. Participa també a diferents iniciatives com la preservació de la memòria de la “Generació TOP” i al Consell de les persones sàvies del Museu d’Història de Catalunya. També a l’Espai de memòria i dels valors democràtics de Terrassa.

Escriu un blog per recuperar i divulgar algunes històries personals i familiars de la nostra memòria col·lectiva. El podeu consultar dins aquest enllaç: https://nascutel49.com/presentacio-qui-soc/.

Nascuda a Barcelona el 1950. Historiadora i catedràtica d’IES (ara jubilada). Militant del PSUC entre 1970-1980. Quan era estudiant a la UAB va ser detinguda per la guàrdia civil i la policia franquista i processada dues vegades pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

La primera vegada, amb 19 anys, la va detenir la Guardia Civil per haver participat a la manifestació de l’1 de maig de 1969 organitzada per CCOO i en contra de la pujada de preus del transport públic. Va ingressar en presó preventiva a La Trinitat fins al 18 de juny i el TOP la va condemnar a tres mesos d’arrest major per un delicte de manifestació no pacífica. Segons la sentència es va cridar: “Dictadura no”, “Libertad” i “Socialismo”.

El segon judici va ser el 29 d’abril de 1974. El “delicte” va ser participar en una manifestació de protesta per la mort d’un obrer a la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs l’11 d’abril de 1972. Segons la sentència es va cridar “Basta de asesinatos”, “Policía asesina”, es va repartir propaganda de CCOO, es van llençar pedres i tirar coktels molotov. Li van imputar un delicte de terrorisme. Com que era reincident, havia de complir la pena i entrar a la presó. Va marxar a Itàlia el 1974 sota una ordre de “busca y captura” i amb passaport fals proporcionat pel PSUC. Hi va viure durant un any i mig i va col·laborar amb el Partit Comunista Italià (PCI). Per Nadal del 76, gràcies al segon indult concedit per Juan Carlos després de la mort de Franco tornà a Catalunya.

Ha estat una destacada activista del moviment veïnal i feminista al barri del Poble Nou de Barcelona i ha participat com a consellera de districte en el primer govern de Barcelona en Comú (2015-2019). Actualment és membre de la comissió de pedagogia de la memòria de l’Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques del Franquisme.

És coeditora junt amb César Lorenzo del llibre ‘Trinitat. La presó de dones ignorada’ per mostrar documents i testimonis orals de la presó.

Va néixer l’any 1948 a Viladecans i es va traslladar a l’edat de set a anys a Cornellà. La seva immersió plena a Cornellà i a la comarca no fou fins l’any 1966 quan va abandonar els estudis de filosofia al Seminari Diocesà i va iniciar els estudis de dret i d’econòmiques a la Universitat de Barcelona. Degut als compromisos socials que anava prenent abandonà els estudis d’econòmiques per seguir amb el dret fins a llicenciar-se l’any 1972.

Els seus primers contactes amb la joventut de Cornellà van ser amb el grup de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), que contactava amb joves de tots els barris de la ciutat i de tot tipus socials.  El 1968 va incorporar-se a l’organització  de la “I Setmana de la joventut “ amb un clar contingut antifranquista. Va participar en l’enquesta pels joves que es va fer l’any següent dirigida per Joan García-Nieto. Els resultats d’aquesta enquesta van ser recollits i expressats en l’anomenat “Manifesto de la joventut de Cornellà” on es denunciaven els problemes del jovent tot reclamant un canvi social profund.

El 1969 se li va obrir un expedient governatiu per promoure la mobilització ciutadana amb una missa a la parròquia de Santa Maria on juntament amb el Ramon Muntaner, cantaven amb les seves guitarres. Naixia aleshores la Comunitat Cristiana de Santa Maria. El mateix any se li negà la participació a les milícies universitàries per la seva “mala conducta”. Va ser detingut per la Guardia Civil el 30 d’abril del 1970 quan preparava la manifestació comarcal del dia 1 de maig i, finalment portat a la presó model. Més tard va ser jutjat pel TOP a Madrid  que el condemnà per delictes de “desordenes públicos” a una multa que evità la tornada a la presó.

Acabada la carrera de dret, actuà com advocat laboralista en defensa dels treballadors de diverses fàbriques de Cornellà i de la comarca. Els anys 1974 i 1975 va defensar a moltes persones treballadores i també de l’àmbit social i polític jutjats pel TOP.

Va néixer a Sevilla. Va estudiar el batxillerat laboral que l’habilitava per a treballar d’administrativa. De petita va sentir una gran influència per part de la seva família paterna la qual tenia fortes conviccions republicanes, especialment la seva àvia. A Sevilla, ja en els primers anys de joventut, participà en grups cristians per ajudar als més desafavorits atesa la manca de justícia social.

Es traslladà a Barcelona amb el canvi de feina del pare i arribà al barri de les Planes de St. Joan Despí al desembre de 1971. Va començar treballant a El Corte Inglés. El seu compromís social la va portar a encarregar-se de la biblioteca  de la parròquia del barri junt amb d’altres joves que formaven part de les Comissions de Barris i Fàbriques relacionats amb Bandera Roja, membres d’una xarxa clandestina antifranquista. El 1972  començà a treballar a la fàbrica Componentes Electrónicos però aviat fou enviada al magatzem per aïllar-la de la resta atesa la seva activitat reivindicativa sol·licitant millores a la feina.

A partir d’aquí la Conxita inicià una etapa de fort activisme social i polític, participant en la creació de l’associació de veïns del barri de les Planes, tot creant, junt amb d’altres noies, la vocalia de dones. Des de l’Associació veïnal es va incidir en el foment de les zones verdes, els equipaments sanitaris, les escoles –s’organitzaren classes d’alfabetització, tallers per aprendre català- i s’inicià un fort moviment reivindicatiu contrari al vessament d’escombraries, que pretenien convertir la zona de Fontsanta en un abocador.

La Conxita serà detinguda a finals d’abril de 1974, juntament amb altres persones quan els troben repartint octavetes per la convocatòria de la manifestació de 1er de Maig. Va ser conduïda a la comissaria de St. Ildefons de Cornellà i després a la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana de Barcelona. Allà serà maltractada i humiliada, sortint en llibertat provisional amb càrrecs desprès de setanta-dues hores de retenció. El seu advocat defensor va ser l’Ignasi Doñate.